Qüestió de mínims

Sense terra on parar ens deixem portar

per la deriva d'un temps que se'ns perd

entre l'angoixa de l'estar desperts

en plena nit, cada dia, privats

de la son que ens permet recomençar

la misèria de viure sense el cert

camí tapat per la merda que ens rep

al venir a un món que ens volen amagar.

P'rò en algun lloc s'aguanta aquesta merda...

"La platja es troba sota el paviment"

es digué, un altre temps, en un París

sense mar; nosaltres, menys exigents,

en tenim prou amb, segurs, poder dir:

"Sota la merda hi trobarem el terra".

O el cos o la matèria

Quin crim feixuc ens reprèn l'esperança

de trobar un altre cop l'oblit que ens guia,

inevitable, vers la melangia

de tornar a ser el que ser no es recordava?

Quina culpa manté aquesta distància

que ens permet dir "unitat", "tres", "companyia",

que ens permet la consciència, la mentida

de veure's, lluny de l'altre, com un altre?

Què nega el cos? Quin pes o quin dolor ens

el nega? Què el nega amb tanta insistència

que el fa brollar en la impossibilitat

de negar-lo?... Aquest cos que mai no som,

que sempre està siguent tots -immanència-;

que ens és malgrat conscientment ser negat.

El abrazo

¡Abracémonos!... ¡Más! ¡Abracémonos más!

Que no sea el motivo de nüestra distancia

el ser algo distintos, ni nos de la constancia

más tiempo del debido; cambiar, ahora, ¡ya!

Cambiar ya en el abrazo, sin dejarnos dejar

ser el uno o el otro, intolerable estancia

de los cuerpos queriendo ser cüerpos, instancias

separadas, entre otras, por otra, al azar.

No la unidad de dos, ni el olvido de uno,

sino el cuerpo incontable -materia-, inestable;

bien indeterminables, nosotros, en los dos.

Ni el uno ni el otro o la unidad: un punto,

un instante, ¡el abrazo!, lejos de lo observable,

vivido, ¡sí!, vivido por los cuerpos que son.

Qüestió de temps

Si no hi hagués més passat que el futur

hom podria esperar poder tornar

ha viure el que ha viscut com si, canviat,

fos el vaivé d'una ona contra el mur

de la perduda esperança de dur

a l'esquena el mateix que es carregà,

anys enllà, quan la vida es va entregar

lleugera, fràgil, vers allò volgut.

P'rò el que ha passat sedimenta, es manté,

ens força a recordar, se'ns repeteix

com si fos l'únic futur que, temut,

pogués arribar a ser; ell, que ja ha estat,

tornant a ser; mentre ens sentim, cansats,

desvalguts contra tot passat futur.

Procés

Aquests ulls ja no et son els ulls que t'eren;

ni aquest plor, ni aquest dol, ni aquest dolor,

et són els ulls que t'eren; ni el temor

de perdre altre vegada allò que eres,

ni el neguit de seguir fins les darreres

conseqüències el fet patit, et son

els ulls que t'eren; i et mira l'amor

perdut, des d'ells, mentre, donant-se, neguen

donar-se't. Aquests ulls no et son els ulls

que t'eren, signe d'un temps que, feixuc,

ens arrossega encara cada dia

exigint-nos que siguem el que no som,

negant la identitat al veure com

hem deixat perdre, al viure, tantes vides.

Àgape

No tornaran les formes d'aquell dia,

ni la insòlita veu que es va fer carn

sota l'atzar material de l'instant

que volgué, en un moment, tornar a la vida

el que un cop ens fou pres amb l’alegria

de trobar en el seu cos l’honestedat

que ens brindà el perdó, mai esperat,

que posà fi a l'obscura melangia

que tornar el que no ens fou dat exigia.

I, amb el perdó, la llei ja no fou part

de cap deute que no fos condonat

per l'amor que aleshores ens unia.

No tornaran les formes d'aquell dia,
l'espera del perdó heu fet mentida.

No pensar

I la deriva ens porta, dolçament,

per la indistinta misèria dels marges

i creiem que hem deixat tots els estatges

que estableixen els marcs del pensament,

i ens deixem dur pel verb que no ens permet

ser altre cosa que allò que en ell es parla

i parlem sens fer res, ben lluny de l'altre,

atrapats pel discurs que hem 'nat prenent.

P'rò estem fora dels marcs del pensament?

Pensem d'altre manera al preguntar-nos

el mateix que altres cops es preguntà?

Hem acceptat el repte? Desganats

veiem que els marges són dintre. Nosaltros

diem esser, p'rò mai estar essent.

Perdre's

Deix que la llum se us emporti en l'oblit

del que sou quan l'abraç us duu al parany

de creure-us ser, junt amb l'altre, l'atzar

de dos cossos que es troben en la nit.

La llum! La llum que us embriaga; el desig

que us duu a ser més del que sou, tu i ell; el traç

que marca els cossos on no estan sent pas,

on sols hi ha llum, la Llum... Llum i oblit.

La Llum que sou ell i tu en l'abraç

que no és, que no vol ser pas res més

que el buit d'un record que us ha deixat

perdre un altre vegada el sentiment

d'oblidar-vos en l'altre. Sota el far

encès, es gira, marxa, no diu res.

Tornar a començar

Al professorat que, 

per sort o per desgràcia, 

em va patir a les seves 

classes: Eduardo,
Maria, Elena, Xavi...

Trobar de nou l'absència que altre temps,
com últim baluard de l'esperança,
l'embolcallà entre els plecs dels vells carrers
en els que hom es deixà prendre l'infància.


Dir-se, molt lentament, pressentiments
que insinuïn la por, la malaurança
que ha d'arribar, que altrhora ja vingué, i
que el feu abandonar la seva casa.


Saber-se ser de nou el que ja s'era.
seure's a l'ombra en que hom ho ha perdut tot.
Retrobar-se altre cop amb la primera


vegada en que es va rebre una lliçó:
deixar a mà esquerra el gris Parc de les Eres
i entrar, de nou, jovial, a l'Estació.

No representar

Seguir a l'espera del gest pertinent
que accioni  els cossos cap a l'expressió
que els lliga al verb que mut guarda el ressó
de l'alegria del primer moment


en que es trobaren, Esguardar, pacient,
la senyal indicada: aquella acció
que porti a la primera enunciació
del que, callat, els belluga. Conscients


de no ser més que la imatge d'un altre
que és imatge, també, ell d'ell mateix,
i imatge, alhora, per a qui li és imatge,


persistir en el desig, buscar que el verb
esperat mostri el que en el vist s'amaga,
deixant sentir aquell cos que està essent ells.

Herència

Descansar del voler ser una altre cosa;

desvalgut, pàl·lid, mut, sobre uns llençols

que temps fa que no es cànvien; guardar sols

el record del que es fou i ja no es gosa;

impacient, voler dir, sense cap força,

que no té cap sentit sentir aquest dol

que encara no ha sigut, mentre que es vol

que sigui per deixar de ser una nosa.

Dir-se: "Això és tot, s'ha acabat", consentir,

deixar-se perdre, renunciar a la llum,

i mirar decebut al teu voltant.

"Fill meu, net meu, no volgueu ser sols fum,

preneu la vida, feu vostre el camí"

dir dant l'espera que et decepcionà.

Esperar

Es desfullen els anys, amb lentitud,

sobre la pell, dibuixant-nos-hi recs
ens marquen els camins recorreguts,

pels quals hi flueix l'albir i el pensament:

Determinades possibilitats

-hàbits no gestionats, pors insegures-
contra les quals lluitar es segueixen dant:

no ser capaços del nou ens auguren.

I aquestes mans 'dolorides, aquí,

sense acció o volició per portar a terme,
fit a fit, davant nostre, sense fi,

se'ns fan inútils per a la terra erma

que hem conreat amb la poca paciència

de voler ser el que ja érem en presència.

Fam

Retrobar la presència d’ulls amics

al teu voltant i pensar en el moment

en que es varen trencar per cop primer

els lligams que us unien; dir-se: “Visc!”

i abraçar un cos fratern que es da feliç

al cos que se li entrega fent present

la calor de l’estima; sentir, lent,

com el pa trenca el dejuni patit

involuntàriament en aquell cos

abandonat a ell mateix per la vida;

o dir-se: “Sí!” i deixar-se portar

per l’alegria. Son coses que a hom

podria dar-li la felicitat

de viure si no es ‘nés a la deriva.

Al fill que no he tingut

Arribarà un dia en que tot

et fallarà, fill meu, i et sentiràs

feble, cansat, incapaç d’avançar;

voldràs tornar a començar i el dolor

no et deixarà ni acabar amb tot allò

que t’has ‘nat carregant amb el passar

d’un temps que se t’escapa; i no tindràs

lloc on poder-te recolzar i dir: “No!,

això no és el que jo volia viure!”,

doncs, amb prou feines podràs saber

què vol dir “jo” quan tot t’hagi fallat.

Aleshores recorda, amb un somriure,

els mots que escric, per a tu, fill meu: “També un

cop em va fallar tot, p’rò et vaig trobar”.

Set

Pero yo ya no soy yo,

ni mi casa es ya mi casa

F. G. Lorca, Romance sonámbulo

Embolcallar la nit amb el desig

d’un cos aliè al delit esperat

i deixar-se portar en estranyes mans

vers el plaent incògnit del neguit

que implica no saber-se ser finit,

fora com deixar caure sobre el mar

l’últim crit de plaer que tremolà

sota l’albada d’un Sol que no ha eixit.

P’rò les mans se’ns escolen d’entre els dits

i no ens podem saber ser altre llar

que aquella que s’esfondra, en son oblit,

sobre l’inquieta mar que ens da l’afany

de ser, altre cop, altres, tot deixant

a l’atzar el plaer que hem perseguit.

Vinyers, 1944

A aquells que han sentit, algun cop, la necessitat de migrar.

Sota els solcs de la vida, tot, trencat
lentament, pels plors d’aigües transvasades
-netes, doncs, de les humils esperances
de fer créixer brots sembrats per ses mans


allí on reberen vida, anys enllà-
el parlar dissol les llavors somniades
pel repòs del descans de les recances.
Car, mentre el dolor s’omple amb el fals guany


del fer brotar a terra estranya; les capces
dels antics licors neguen el callar
que altri cop enlairà, sent temps dels pares,


el terreny sobre on se’ns mostren forçades
altres pors que no arriben a ser pas
fruit d’una altre por que ens mena les branques.

Espectre

Els cossos que se’ns neguen se’ns entreguen

més que els que se’ns han dat; incògnits guarden
el seu compàs ocult entre els caràcters
d’un rostre que no ens mostra altres parpelles


que insinuïn sons ulls que les que dansen
davant de la presència que fomenten
en sa absència present; mentre es lamenten
per no haver-se entregat al que uns ulls valen.

La seva absència t’entrega el poder

recordar el no viscut com si fos ara,
creant son cos amb lliure voluntat;


aquest cos és més teu, molt menys real
i molt més pur que el que se’t nega, encara,
en l’oblit d’un desig que no ha comés.

Comunicar?

I què pot ser comunicar, aleshores,
si no establir el contacte amb aquell cos
que et recull, en sa entrega, del garbell
que remou l’interior de ton repòs?


O la sang compartida, o el dolor,
o el goig de dos o tal volta de més?
Què pot ser sinó l’oblit de dir “jo”,
entregat al comú que mai no és?


I què hi tindrà a veure la paraula
que ens donen els demés, en tot això?
Com donar més sentit al crit que al crit


per fer que comuniqui aquell delit
que no és comú malgrat tenir-lo ambdós?
Cóm, des de la caiguda, voler caure?

Nombrar-(la)

No sapiguer-ne res més que l’absència
de la paraula donada en el mut
silenci que ens indica la presència
fugissera del cos nuat, temut


per l'ignorància d'aquella experiència
que no li és dat nombrar si no és dut
pels tant impropis mots de referència,
és com sentir incomplert el perdut.


"Ella", "amor" i "dolor" i "passió"
en pot dir, p'rò el que és perdut no s'hi troba
pas entre aquestes paraules, i es perd;


es perd, també, entre aquests mots, ell mateix,
i neguen l’experiència. El món que el volta 
per comunicació entén transmissió.

Timidesa

El silenci embolcalla les paraules

que entre tots dos s’expressen sens dir res.

Parlen en el callar-se suau, com baules

que es ‘junten on no es trobaran mai més;

doncs la cadena no es forma en el frec

de l’acer, sinó en l’aire que al mig maura

el camí del metall vers aquell bes

que duu al desgast del seu ser lligats. Faules

que s’interposen entre allò que es callen

en son silenci expressiu, i que es diuen

en son estar-se dient altres coses.

Esperen, potser, que faci el pas, l’altre,

envers nombrar el silenci que reviuen

cada cop que callats, ells, es retroben.

Oportunitat perduda

Se'ns escapa la nit d'entre les mans
mentre l'adéu tremola a les espatlles
dels que ens emulen entre la desvetlla
del sentir inconfessable que es l'aimar.


Es separen els mots entre el parlar
inconnex d'altres vides a ells estranyes,
i ens crema als dits la por que se'ns revela
com la impotència de dir el que ens fa


ser covards en aquell precís moment
en el que ens cal treure tota l'empenta
que l'amor ens genera. Tenim por:


Por de decebre als seus sentiments,
que ens duu a decebre'ls; por, a la fi, de perdre
una altre oportunitat de dir l'amor.

Via Laietana

Passejar per aquesta ciutat on la mort
se'ns hi ensorra; i cercar tot el que s'ha oblidat
sota els rocs que tremolen al pas alienat
dels vianants que en viuen son dolor,


ens permetria recordar aquell foc
amb el que se'ns gravà l'humilitat
que ens empresona, barri a barri, llar
a llar, home a home, aïllat de tot.


"Farem carrers amples per airejar
la ciutat, estar molt junts és insà
propaga epidèmies, dur a l'acord.


Deixeu entre un i altre l'espai que ens cal
per passar amb les furgones, dispersar,
pel vostre bé, tots els portadors."

Comiat

La nit s'escapa, lentament, pels solcs
de la persiana que embolcalla el llit
on jeu l'amada, exhausta pel neguit
de sapiguer-se altre cop tots sols,


l'un sense l'altre, tornant a ser dos;
melangiosos encara del desig
que els bellugava en el plaer compartit
amb els llençols que ara amaguen son cos.


Tem no poder-lo tornar a veure més,
i l'angoixa emplena les estances
que'ls van unir; el mirall gebra un crit


sobre les branques dels plors que es lleganyen
mentre es glaça la sang. Sense res més,
deixerà que s'ho endugui tot l'oblit.

El somni de Nabucodonosor

D'aurees idees la ment construïda,
sobre argentada espatlla reposant;
desig de clara puresa que albira
la deixadesa del ferro i el fang


que el sustenten; pretén ser, ell sol, la vida
d'immaculat que es veu en son mirar,
serva en son interior la melangia
de sapiguerse perenne o immortal.


P'rò el roc que ve de fora és ell mateix
i s'esllavissa pel torrent a baix,
cap a sí, contra sí, ell mateix caiguent.


Els peus de llot s'esmicolen deixant
l'argentat cos a l'auspici del vent:
el fill de l'home, a l'home, entregat.

Esperança

Sobre el brollar del mar vetlla el roig llagrimall
que da forma al mirar de tot ull que a ell s'atansa;
trepa el dolor a sa estança, entre els rocalls que banya,
amb humitat estranya, el seu balancejar.


Perdura l'oceà, impertorbable, el desgast
que acumula el passat, el record, malaurança
d'un oblit -esperança- que mai s'oblidara,
nuant-nos a la volença de volguer-se oblidar.


Erosiona les roques amb l'ímpetu ferotge
de l'ira acumulada en sa profunditat,
pren domini a la terra, vol créixer més enllà


de sons límits: Fracàs; espera tenir calma,
vol viure s'últim pas, no s'arrisca en l'oratge
-por de morir amb el guany-, no pot concloure s'obra.