“La teva claredat, jaç de guerrers
ullpresos,
...
No ens deixa veure la llum.”
J. V. Foix, Les irreals omegues
L’estat
“El
tot sotmès al Tot, i l’Home al seny”
J. V. Foix, Sol, i de dol
I
D’inhòspits indrets són els auguris de
fam
pels que resteu quiets sota l’abric de
la casa;
de fora, el fred -por, obscuritat, amenaça-
prepara el ciment, solda la nit al
voltant
del frontispici que tot vostre manté el
guany,
el seny, el vici, dins tant estranya
argamassa
que, de judici absent, un a un us
empasta
en l’armistici del formigó; desarmats
de tot valor, acceptareu el dur
contracte
que us imposa la pau: “penseu amb
llibertat
i obeïu en acte, i us llevaré el dolor”,
pacte de salvació, fonaments
d’esperança,
emblema de tota ciutat: “Dins de la nit
alegria en la casa; doncs, tot és la
por”.
II
I recordeu, ara, quan res no hi havia
tret l’allargada i dolça ombra del xiprer
i la por amarga. Tot ho podíeu fer,
res us mancava. P’rò tothom ho podia
-la lluita constant-, tothom tot ho tenia
-les armes, el camp-. Doncs de tot tots mitgers
n’éreu: de la sang –el vi- i la carn –darrer
pa del mestre-; dant, dins tant gran anarquia,
la glòria a un perdut passat -qui recordava?-,
la memòria a un temut futur -com crear?-
i tot ara –al vent!- atent de no ser dut,
per mà estranya, allí on la mort ens esguarda;
on el cos n’és tribut, a tothom donat,
per gaudir de tot; on ningú és ningú.
III
P’rò només tu sents el dolor que has patit,
l’abatiment, les ferides, que ton cos
pot sofrir. Laments, sospirs –crit angoixós,
que de sí, plaent, s’amaga esporuguit;
no podent fer seus els gaudis del neguit,
entregats als déus, als altres, al llauró-,
deus del rebut menyspreu, del temor i la por
de no ser més que un reu, serf d’altres delits
que no observen el teu. Extirpat el tors
del costellam, poruc de perdre la vida,
esperes el perdó, en l’últim sospir,
mentre, et penedeixes del tant gran i greu
error que la llibertat, en s’abús, és.
Dividit ton cos, vols que un ho sigui tot.
IV
Car sou molts i, no obstant, tots l’U voldríeu ser:
l’únic representant d’un cos que ho uneix tot,
d’un social hen kai
pan que us lliga –fent món-
a un sentit
imposat –donat per ell mateix–,
a unes lleis –prelegals– que s’alçaren des d’ell,
que voldríeu alçar vosaltres només, sols,
cadascú, fent –lluitant– la guerra, contra tots,
per ser l’U fet de parts; sumant-vos, ben mesells,
com si voluntat fóssiu sense contingut,
com si el vostre desig fos buit i sols l’omplís
el delir de l’altre, per fer-vos, junts, més forts,
imponents, davant l’anhel dels demés –dissort
de tot poble- i
enfront vostre. Perquè, a sí
qui es malmetria, en la seguretat de l’U?
“Feu,
Senyor Déu, el meu treball més dur”
J. V. Foix, Sol, i de dol.
V
Establert ja l’ordre, com distribuir
entre parts d’un tot que, si té
parts, no és
un?
El vostre
cos, amb el seu patir,
vostre i només vostre ara és.
Qui us prengués
el que amb ell, aleshores, féreu fruir
sobre el terròs?
I el camp
trescat: qui el fes
seu?
P’rò el cos d’altri ho conreà...
Trist
futur -viure amb les sobres!- del darrer
en arribar:
No hi ha terra per tots
si tan sols d’un concret ha de ser el tros.
Que el primer –magnànim- la llogui als saguers,
i de l’obrar d’un en peixin ambdós:
Que es digui, convençut:
“Vaig
pencar un cop:
que tresquin tota la vida els demés!”
VI
Cóm no deixar que treballi ta terra
el que et permet una vida millor?
Conforme més pagui el que l’emplea
més camp li deixaràs.
P’rò,
un home sol
no pot trescar tot el camp –qui poguera?-
d’un llogater.
I si explota més tros
més car pot el lloguer establir, més ferma
la paraula que ha dat, més el terrós
produirà, interès més fort tindrà.
Qui no pugui pagar-ne el preu que vengui
sa vida al que sí pot, així faran,
sens problema, que tot camp produeixi.
I tot fent fruir el fruit, el que és llogat,
si amb el cobrat no ho pot pagar, no mengi.
VII
“Qui no treballi pas, que no mengi”
us digueren un cop.
“Qui no us pagui
prou, malgrat treballar, doncs, que no mengi”,
dieu, segurs, tots, avui.
Tant
com calgui
haureu, així, de lluitar perquè us deixin
adquirir el vostre menjar.
“Més
metàl·lic
tens, més podràs comprar”.
Vist que tot mèrit
rau en el dot rebut, mentre menys guanyi
el treballador, més podràs donar
al terratinent: més reconeguda
la teva gestió.
P’rò aquell que és llogat
també té païdor.
Solidaritat:
tindrà aliment, la deguda mesura:
“Que mengi el just per poder treballar”.
VIII
Llei:
Oferta i
demanda, més és menys:
Quan més dat, menys cobrat.
Més tens per vendre
menys guanyaràs per article; p’rò més
n’obtindràs en total.
Primer
annexa:
Si més vens, més tallada, més diners,
treus; p’rò menys cada producte afecta
a ton ingrés:
Més feina, més calés;
més hores tresques per cobrar el mateix.
Entès que menys valdrà la teva feina
quan més treballis, i més cal trescar
si més vols obtenir; i quan més tingues
més pagaràs per lloguer de la terra:
per tenir camp més et cal treballar;
baixant, així, el preu de la teva vida.
“A la nit de la Nit,
els abismes de fosca ens són llum.”
J.V. Foix, Desa aquests
llibres al calaix de baix
IX
Quin valor té treballar en un món que
es mou per eixes lleis, on més és menys? No prevaldrà el diner al tresqueig, si
l’únic que es manté és el preu de l’or? El capital no és l’acumulació d’un fet
treball? Com es genera pel vendre o comprar?
Justament, el diner, signe adquirit,
serà ton inversió, ton obra dada al comerç. Cóm el símbol d’una acumulació pot
generar encara més dipòsits, si no és real?
Us anireu construint un períbol
simbòlic des d’on negar el món. Fosc nínxol on laborar sense haver de trescar.
X
Quin
sentit té dar opinió si al sumar-les tota divergència serà obviada? Llavors, no
assumeixes que s’han fet abstractes, que sols representen, només són comptades?
El vot no serà opinió acumulada, mera conveniència? Com dir altre paraula que
la que escolleixes de la paperassa que cada quatre anys veus damunt de la
taula?
Com
desitjar, implicar-se o remoure’s per quatre propostes que tu mai faràs?
P’rò
mantindràs l’esperança del canvi, esperança que permet que res no s’alteri.
Persistiràs,
assegut al sofà, esperant que s’escolti, al menys, tons ulls al cloure’s.
XI
Un cop
donat ton cos, ta voluntat i ton treball a l’U, què et quedarà per a poder-te
identificar?, cóm dir: “Aquest sóc jo”, si tot t’has dat?
Un
núvol... Fang! “Aquí sorgeix de cop un cap sagnant; allà una aparició color
paper; i de sobte marxa tot”; què et quedarà sinó
imaginació?
Si allò
que fas al món mai serà teu, per què no cloure’s en la intimitat?:
Culturitzat!, emplenat de saber!
Per
actuar en el món ja hi ha unes lleis, situa’t on t’indiquin: Penseu!, p’rò que
el plaer mai us sigui real.
“Solell
lleial a qui, lliure, fa lliure”
J. V. Foix, Les irreals
omegues
XII
Fruits del mateix pare, de l’U que us da forma,
viviu de la mare, del fruir d’una terra
que a tots agermana. Obeïu la norma
-“Respecteu el pare i la mare”- que aixeca
la fraternitat que us permet tot ordre.
A mort, disposats, lluiteu, feu la guerra a
l’intrús emigrat que la mare us roba,
al veí armat que us pren la hisenda,
el lloc del pare: Pàtria, estat, ciutat.
Recordeu que el pare un cop fou germà,
que a ell us sotmetéreu per seguritat;
No oblideu paraules de tant bon paisà:
“Bona terra d’odis xopa de la sang
que es deu de la nostra set d’eternitat”.
XIII
Què és sinó eternitat el que busqueu
en la seguretat que us da l’estat?
Perpetrar l’estructura que formeu,
que tons fills –desventura- reompliran.
La mare us da la vida, singulars,
sempre indeterminats, us abstraieu
en l’U que us da sortida en l’Estat,
on, no sent el que sou, us ubiqueu
en un cos que us ordena i determina
-característica de tot bon poble-,
que us sobreviu i us acumula –sa història-.
Un cop abstrets tots de tots, de tot noble
e innoble tret, qui no reclamaria
igualtat?, dar-se a, de l’Estat, la glòria.
XIV
Tothom pot ocupar, així, qualsevol espai
de l’estructura que configura l’Estat.
Voldràs habitar el lloc que a ton desig pertany,
tu i tots, reclamareu tenir més llibertat.
Podreu fer el que vulgueu, si es que està regulat,
només cal que lluiteu, treballeu amb afany,
mantingueu l’esperança i no claudiqueu mai
fins que us enterrin, morts. I tot sense observar:
Per poder voler ser no pots ser el que vols,
tampoc voler el que ets. Acceptant el contracte
imposat com un fruit de ta lleu voluntat.
Fins que un dia, porucs, comprengueu, ja, que el món
no és sols el que ara és. Per fi lliures en acte:
Alliberats d’aquell desig de llibertat.
