dilluns, 3 de febrer de 2014

Memòria de l'exposició "Les estretègies fatals, Vol. 1. Masses" del colectiu "Sent i Crea projectes"

Permeteu-me alterar, aquest cop, la naturalesa del blog; abandonaré per un moment el vers per parlar-vos d'una exposició a la qual em van convidar a participar.

Partint de l'obra de Jean Baudrillard "Las estrategias fatales", el col·lectiu "Sent i crea projectes" (del qual en sóc partícip) va organitzar una exposició molt interessant on trobàvem entre-barrejades diferents formes artístiques (des de la performance fins al disseny de roba, passant per l'art multimèdia, el fotomuntatge o el relat curt).

Al final d'aquest post trobareu un enllaç d'on descarregar-vos la memòria de l'exposició. També afegeixo l'enllaç d'un vídeo del youtube on podeu veure un muntatge amb imatges de totes les obres que s'hi van exposar i desenvolupar.

A banda d'agrair la bona feina i el bon tarannà del seu curador, Jonathan Elbaz, cal fer especial esment a l'obra que, conjuntament amb Montserrat Cosidó, varen proposar com a part de l'exposició: "El laberint contemporani".

En aquesta instalació ens trobem amb un efímer laberint, de murs gairebé inexistents, traçat amb cinta-aïllant. Aquesta manca de límits sembla indicar-nos que el laberint ja no és un espai inusual de perdició en el que hom es baralla per sapiguer trobar la solució a l'enigma que permetrà la seva sortida. El laberint, absent de murs, és ara la nostra pròpia experiència cotidiana; aquest comú viure nostre en el que constantment se'ns ofereixen sortides a través d'objectes, projectes de vida o autocreacions d'identitat que han de buscar el seu reconeixement entre les masses i les cosses per tal de poder habitar, amb pau i tranquil·litat, el laberint. L'enigma, doncs, ja no respon a la necessitat de fugir del recinte en el que hom es troba presoner, sinó a la necessitat de trobar un espai en el qual viure-hi còmodament.

"Construeix-te una identitat a mida" en lloc de "coneix-te a tu mateix", i "tot com a objecte que et reclama" enlloc de "tot en la justa mesura"; aquestes podrien ser les paraules que formessin part d'aquest nou enigma i que donguessin naixement al nou temple de Delfos de la religió contemporània. Però la paraula no pot ser, en el món del fetitxisme de l'ús descrit per Baudrillard, el vehicle adequat per a la transmissió de l'enigma; al seu lloc hi trobem un mirall que ens recorda: "me necesitas", manifestant-nos, així, a través d'un sol objecte les preguntes que el nou Apol·lo ens dirigeix. Cert que encara hi resten dues paraules, però aquestes no afegeixen cap informació a l'objecte, tot just posen de manifest allò que, diàriament, se'ns expressa davant seu.

Aquest mirall ens el trobem al centre del laberint; un centre que, si bé en altres temps fou l'espai pel qual entrava la llum al complex laberíntic -una terrassa, un petit jardí, una glorieta, un fragment d'aire lliure, de cel obert-, ara se'ns mostra negra, tancat (el delimiten els quatre únics murs reals que formen part de l'instalació), amb les tres parets no ocupades pel mirall saturades d'imatges i cites de Baudrillard. La dualitat regna en aquest centre privat i particular del "jo" contemporani, ocult a la llum comuna: El coneixement, on se'ns ofereixen promeses de sortides inexistents que ens endinsen al cor de la impossible construcció; i el desig, on se'ns recorda, per exemple, que "l'amor neix de la destrucció de les formes rituals", mentre se'ns ensenya la dona pura de l'ideal reneixentista seccionada en diversos fragments i embolcallada amb l'horror de la indefinició i el reclam constant de l'estranyesa. Les relacions estàtiques de la tradició s'han trancat i, en lloc de buscar o intentar crear nous nexes, l'altre se'ns amaga entre l'impuls seductor dels objectes i l'inseguretat que comporta allò que ens és desconegut.

També cal destacar la clara obra "Locus amoenus" de Manel Bayo: Un vídeo-joc en el qual esdevenim observadors omniscients de les lluites mortals i els amors inter-religiosos entre jueus, musulmans i cristians (suposadament laics). Com a bon Déu del món contemporani, el jugador només pot actuar damunt d'alguns indicadors que estableixen el nombre de fills màxim que poden tenir els membres de cada comunitat, l'inici de l'edat reproductiva, l'esperança de vida, la capacitat econòmica, etc. Dit d'una altra manera, el director tan sols pot intercedir sobre les estadístiques clàssiques del que Foucault anomena biopoder. A través d'aquest enllaç podeu accedir-hi: http://manelbayo.com/locus/locus.html

No m'allargaré més, tan sols dir que, encara que parli especialment d'aquestes dues obres, les altres no deixen de ser igualment meritòries. Certament, fou una molt digna exposició que es portà a terme al centre cívic de la Barceloneta. Espero que pugueu gaudir-la amb la memòria i el vídeo que us adjunto, ara que ja s'ha acabat:

Memoria: http://www.4shared.com/office/ofbD_GCoba/LES_ESTRATGIES_FATALS_-Masses-.html

Video: http://www.youtube.com/watch?v=OMvBmPMfOto&feature=youtu.be

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada