Mai més podrem tornar a ser aquell cos
que ens fou en el silenci del gemec
xiuxiuejat entre el plaer del prec
que acompanyava al trasqueig del repòs
que ens bellugava en la quietud del
tros
més obscur d'aquell llit on, plec a
plec,
perdíem, cada nit, entre el rebrec
dels llençols, el ser els dos un únic
cos;
un únic cos amb tot i amb tots, desig
manifest pel plaer que es produïa
ell mateix, produint-nos la consciència
que ens manté separats de la presència
de la unitat que ens sosté, cada dia:
ens ha deixat sens subjecte, la nit.
