Albir

D'un cos bru les nuades parpelles,
que assenyalen a l'home no-eixit,
baden el clot germinal d'on brolla,
a vades, el dessig afamat
de cercar, endinssada, un orígen,
en la fosca, a la preuada flor,
que da cos a la vida creada;

on les albades obscures niaren
resten mudes les veus que no han dit,
pures en sa innocència, noció o
paraula que constati que han nat,
i la vida deguda exhala
el primer alé, es velluga un cor
que res no sap d'una mort temuda

per la madura unió de dos cossos
que, essent pobres en tot son vestir,
proben de trobar profunditats
d'aromes entre les cavitats
d'una terra que plora en el goig
d'estar essent ells, i es demora el dol
que anuncia el cloures la bajoca

que agullona el períbol sagrat
que el recíproc abraç, en un llit
nívol, embolcalla... Tot és ple,
i el símbol present de tota esquella
trencada els da el dessig, oblidat
per l'oratge, del planyívol crit
que culmina el gaudi fresc i ombrívol

del cau equívoc on es negaren.