dimecres, 15 d’agost del 2012

Polititzar l'art

Dios, que hace eternas las almas de los niños
que destrozarán las bombas y el napalm.
Silvio Rodríguez, La família, la propiedad privada y el amor
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEghvqUOJy-Pvnn_XZFdx1JOXYIvD_07Aeck_i8n7WacK7zWooio8BTLorIDOxIgdUyO1w6VDWzcYzbIMGejyZFx-X0HNfarDm-lgeRWwo1ZbVrSm9sCcj69QCuxhqxtbkZJrm50B0Zwb1k/s1600/ROGER+FENTON+-+EL+VALLE+DE+LA+SOMBRA+DE+LA+MUERTE.jpg


                                      Va ser ahir. El Sol, si és que era Sol,
                                      els marcà el territori amb l'immens buit
                                      de la soledat, privant de sentit
                                      a la presència, dada pel dolor,


d'uns cossos que es sabien ser pel plor
incandescent d’un núvol construït
per fer néixer el Sol de la terra, gris
pel fum que ajunta la llum amb la mort.

I els gemecs angoixants 
                                    [d’aquells infants
mutilats s’apagaren en l’oblit
que buidà la presència del seu cos.





Així, tranquil, a la butaca estant,
l’escriptor compromès en feu un trist
sonet, mesurat, per vendre sa mort.

diumenge, 12 d’agost del 2012

Final

Es este movimiento de conjunto 
el que desaparece, y 
desaparece 
solo, 
en nuestra muerte.
G. Bataille, "La sociología sagrada del mundo contemporáneo"

Quina paraula t'ha esquinçat el cos
aquest cop? Quin mot imprudent s'ha dit
i ha limitat els cossos no sentits,
abans del so, ni com u ni com dos?

Quin tro ha fet tremolar el tot en repòs
fent-ne brollar les formes i els delits
que ara us separen? De on ha sorgit
aquest mirar esquerdat d'ull neguitós

que, seduït pel cant, nega aquest tot,
ja inacabat, que us exclou? Quin oblit
us embolcalla un cop s'ha acabat

la pel·lícula que amagava els noms?
Sigui com sigui, s'ha fet: s'ha aplaudit;
i abans que obris els ulls... ella... ha marxat...

dimecres, 8 d’agost del 2012

Descans


Em prendré un mes, potser més, de vacances
després d'haver-ne fet trenta rodons,
sense poder donar cap més raó
que'l 'ver de preparar els últims exàmens

de la carrera; així, sens més tardances,
em posaré a re-aprendre les lliçons
per dar als treballs i a les avaluacions
el contingut que els docents em reclamen.

Trist és haver de renunciar a escriure
-al que estàs fent, generant- per complir
amb l'ordre preestablert, per adquirir el

coneixement, sense contemplar ton viure
ton madurar, tot forçant-te al camí
que, insistentment, et volen fer seguir.

dimarts, 7 d’agost del 2012

Introducció al sobre-sonet "L'estat"


Perquè l’espera us sigui més lleugera
en pujaré catorze de seguits.
P’rò aquests no són nous, que ja són antics;
els vaig fer per obrir un grup de poemes

que volien tractar, entre altres temes,
la possible revolta, el crit sentit
la possibilitat, el neguit i el delit
que es va manifestar a places properes.

Aquests catorze tracten, en concret,
la teoria de l’estat, de Sade
a Montesquieu, Marx o Hobbes hi apareixen.

En quatre grups ‘juntats, com un sonet,
els estructuro. Alguns d’ells s’amaguen
en la prosa, p’ro sent sonets segueixen.

Societat (Un sobre-sonet)


“La teva claredat, jaç de guerrers ullpresos,
...
No ens deixa veure la llum.”
J. V. Foix, Les irreals omegues

L’estat

“El tot sotmès al Tot, i l’Home al seny”
J. V. Foix, Sol, i de dol

I

D’inhòspits indrets són els auguris de fam
pels que resteu quiets sota l’abric de la casa;
de fora, el fred -por, obscuritat,  amenaça-
prepara el ciment, solda la nit al voltant

del frontispici que tot vostre manté el guany,
el seny, el vici, dins tant estranya argamassa
que, de judici absent, un a un us empasta
en l’armistici del formigó; desarmats

de tot valor, acceptareu el dur contracte
que us imposa la pau: “penseu amb llibertat
i obeïu en acte[1], i us llevaré el dolor”,

pacte de salvació, fonaments d’esperança,
emblema de tota ciutat: “Dins de la nit
alegria en la casa; doncs, tot és la por”[2].


II

I recordeu, ara, quan res no hi havia
tret l’allargada i dolça ombra del xiprer
i la por amarga. Tot ho podíeu fer,
res us mancava. P’rò tothom ho podia

-la lluita constant-, tothom tot ho tenia
-les armes, el camp-. Doncs de tot tots mitgers
n’éreu: de la sang –el vi- i la carn –darrer
pa del mestre-; dant, dins tant gran anarquia,

la glòria a un perdut passat -qui recordava?-,
la memòria a un temut futur -com crear?-
i tot ara –al vent!- atent de no ser dut,

per mà estranya, allí on la mort ens esguarda;
on el cos n’és tribut, a tothom donat,
per gaudir de tot; on ningú és ningú.


III

P’rò només tu sents el dolor que has patit,
l’abatiment, les ferides, que ton cos
pot sofrir. Laments, sospirs –crit angoixós,
que de sí, plaent, s’amaga esporuguit;

no podent fer seus els gaudis del neguit,
entregats als déus, als altres, al llauró-,
deus del rebut menyspreu, del temor i la por
de no ser més que un reu, serf d’altres delits

que no observen el teu. Extirpat el tors
del costellam, poruc de perdre la vida,
esperes el perdó, en l’últim sospir,

mentre, et penedeixes del tant gran i greu
error que la llibertat, en s’abús, és.
Dividit ton cos, vols que un ho sigui tot.


IV

Car sou molts i, no obstant, tots l’U voldríeu ser:
l’únic representant d’un cos que ho uneix tot,
d’un social hen kai pan que us lliga –fent món-
 a un sentit imposat –donat per ell mateix–,

a unes lleis –prelegals– que s’alçaren des d’ell,
que voldríeu alçar vosaltres només, sols,
cadascú, fent –lluitant– la guerra, contra tots,
per ser l’U fet de parts; sumant-vos, ben mesells,

com si voluntat fóssiu sense contingut,
com si el vostre desig fos buit i sols l’omplís
el delir de l’altre, per fer-vos, junts, més forts,

imponents, davant l’anhel dels demés –dissort
 de tot poble- i enfront vostre. Perquè, a sí
qui es malmetria, en la seguretat de l’U?


La propietat

“Feu, Senyor Déu, el meu treball més dur”
J. V. Foix, Sol, i de dol.


V

Establert ja l’ordre, com distribuir
entre parts d’un tot que, si té parts, no és
un?
       El vostre cos, amb el seu patir,
vostre i només vostre ara és.
                                                     Qui us prengués

el que amb ell, aleshores, féreu fruir
sobre el terròs?
                              I el camp trescat: qui el fes
seu?
          P’rò el cos d’altri ho conreà...
                                                                Trist
futur -viure amb les sobres!- del darrer

en arribar:
                    No hi ha terra per tots
si tan sols d’un concret ha de ser el tros.
Que el primer –magnànim- la llogui als saguers,

i de l’obrar d’un en peixin ambdós:
Que es digui, convençut:
                                             “Vaig pencar un cop:
que tresquin tota la vida els demés!”


VI

Cóm no deixar que treballi ta terra
el que et permet una vida millor?
Conforme més pagui el que l’emplea
més camp li deixaràs.
                                         P’rò, un home sol

no pot trescar tot el camp –qui poguera?-
d’un llogater.
                          I si explota més tros
més car pot el lloguer establir, més ferma
la paraula que ha dat, més el terrós

produirà, interès més fort tindrà.
Qui no pugui pagar-ne el preu que vengui
sa vida al que sí pot, així faran,

sens problema, que tot camp produeixi.
I tot fent fruir el fruit, el que és llogat,
si amb el cobrat no ho pot pagar, no mengi.


VII

“Qui no treballi pas, que no mengi”
us digueren un cop.
                                      “Qui no us pagui
prou, malgrat treballar, doncs, que no mengi”,
dieu, segurs, tots, avui.
                                           Tant com calgui

haureu, així, de lluitar perquè us deixin
adquirir el vostre menjar.
                                               “Més metàl·lic
tens, més podràs comprar”.
                                                    Vist que tot mèrit
rau en el dot rebut, mentre menys guanyi

el treballador, més podràs donar
al terratinent: més reconeguda
la teva gestió.
                           P’rò aquell que és llogat

també té païdor.
                                Solidaritat:
tindrà aliment, la deguda mesura:
“Que mengi el just per poder treballar”.


VIII

Llei:
        Oferta i demanda, més és menys:
Quan més dat, menys cobrat.
                                                      Més tens per vendre
menys guanyaràs per article; p’rò més
n’obtindràs en total.
                                      Primer annexa:

Si més vens, més tallada, més diners,
treus; p’rò menys cada producte afecta
a ton ingrés:
                        Més feina, més calés;
més hores tresques per cobrar el mateix.

Entès que menys valdrà la teva feina
quan més treballis, i més cal trescar
si més vols obtenir; i quan més tingues

més pagaràs per lloguer de la terra:
per tenir camp més et cal treballar;
baixant, així, el preu de la teva vida.


La Llei

                       “A la nit de la Nit,
 els abismes de fosca ens són llum.”
J.V. Foix, Desa aquests llibres al calaix de baix


IX

Quin valor té treballar en un món que es mou per eixes lleis, on més és menys? No prevaldrà el diner al tresqueig, si l’únic que es manté és el preu de l’or? El capital no és l’acumulació d’un fet treball? Com es genera pel vendre o comprar?

Justament, el diner, signe adquirit, serà ton inversió, ton obra dada al comerç. Cóm el símbol d’una acumulació pot generar encara més dipòsits, si no és real?

Us anireu construint un períbol simbòlic des d’on negar el món. Fosc nínxol on laborar sense haver de trescar.


X

Quin sentit té dar opinió si al sumar-les tota divergència serà obviada? Llavors, no assumeixes que s’han fet abstractes, que sols representen, només són comptades? El vot no serà opinió acumulada, mera conveniència? Com dir altre paraula que la que escolleixes de la paperassa que cada quatre anys veus damunt de la taula?

Com desitjar, implicar-se o remoure’s per quatre propostes que tu mai faràs?

P’rò mantindràs l’esperança del canvi, esperança que permet que res no s’alteri.

Persistiràs, assegut al sofà, esperant que s’escolti, al menys, tons ulls al cloure’s.


XI

Un cop donat ton cos, ta voluntat i ton treball a l’U, què et quedarà per a poder-te identificar?, cóm dir: “Aquest sóc jo”, si tot t’has dat?

Un núvol... Fang! “Aquí sorgeix de cop un cap sagnant; allà una aparició color paper; i de sobte marxa tot”[3]; què et quedarà sinó imaginació?

Si allò que fas al món mai serà teu, per què no cloure’s en la intimitat?: Culturitzat!, emplenat de saber!

Per actuar en el món ja hi ha unes lleis, situa’t on t’indiquin: Penseu!, p’rò que el plaer mai us sigui real.


Els Dogmes

“Solell lleial a qui, lliure, fa lliure”
J. V. Foix, Les irreals omegues


XII

Fruits del mateix pare, de l’U que us da forma,
viviu de la mare, del fruir d’una terra
que a tots agermana. Obeïu la norma
-“Respecteu el pare i la mare”- que aixeca

la fraternitat que us permet tot ordre.
A mort, disposats, lluiteu, feu la guerra a
l’intrús emigrat que la mare us roba,
al veí armat que us pren la hisenda,

el lloc del pare: Pàtria, estat, ciutat.
Recordeu que el pare un cop fou germà,
que a ell us sotmetéreu per seguritat;

No oblideu paraules de tant bon paisà:
“Bona terra d’odis xopa de la sang
que es deu de la nostra set d’eternitat”[4].


XIII

Què és sinó eternitat el que busqueu
en la seguretat que us da l’estat?
Perpetrar l’estructura que formeu,
que tons fills –desventura- reompliran.

La mare us da la vida, singulars,
sempre indeterminats, us abstraieu
en l’U que us da sortida en l’Estat,
on, no sent el que sou, us ubiqueu

en un cos que us ordena i determina
-característica de tot bon poble-,
que us sobreviu i us acumula –sa història-.

Un cop abstrets tots de tots, de tot noble
e innoble tret, qui no reclamaria
igualtat?, dar-se a, de l’Estat, la glòria.


XIV

Tothom pot ocupar, així, qualsevol espai
de l’estructura que configura l’Estat.
Voldràs habitar el lloc que a ton desig pertany,
tu i tots, reclamareu tenir més llibertat.

Podreu fer el que vulgueu, si es que està regulat,
només cal que lluiteu, treballeu amb afany,
mantingueu l’esperança i no claudiqueu mai
fins que us enterrin, morts. I tot sense observar:

Per poder voler ser no pots ser el que vols,
tampoc voler el que ets. Acceptant el contracte
imposat com un fruit de ta lleu voluntat.

Fins que un dia, porucs, comprengueu, ja, que el món
no és sols el que ara és. Per fi lliures en acte:
Alliberats d’aquell desig de llibertat.


[1] I. Kant, “La pau perpetua”. Les cites poden tenir alguna petita variació respecte a l’original, vist que en alguns casos no n’he trobat traducció al català i, en la majoria, les he hagut d’alterar, tot intentant no canviar-ne el significat, per tal de que poguessin quebra en el ritme métric del poema.
[2] J. S. Papasseit, Vibracions.
[3] G. W. F. Hegel, “Jenaer Realphilosophie”, citat per Slavoj Zizek, “El espinoso sujeto”.
[4] S. Espriu, “La pell de brau”

diumenge, 5 d’agost del 2012

(Des)Esperar

I quan arribi el gest, què haurem de fer?
Quan succeeixi el fet, què podrem dir?
Quan sigui dit el cos, què perseguir?
I què esperar del cos que, finalment, 


s'ha fet present? I si no passes res?
I si no féssim res: negar el camí
que'ns obre el gest, el cos, present, per fi? I
si deixem perdre el delit, el plaer,


del cos? Reunits els seus membres, p'rò aïllats,
deixeríem passar un altre destí
que no fos aquell que ell ens indicava.


P'rò i si no fos el cos manifestat
el que present se'ns feia? Com predir el
que ens nega en sa presència? Qui esperara?

Great Expectations

Si esperallo pudiera sin perdello
Garcilaso de la Vega, Soneto III


Seguir lligats a l'atzar d'una vela
intentant esbrinar els camins d'un vent
que és cada dia menys vostre, pendents
de no ser duts vers les roques que us cerclen,


sense cap altre destí que la incerta
mobilitat d'un oratge que us sent
cada dia més seus, sota el gemec
del mar, negats per l'eterna recerca


d'un pam de terra on parar, d'un destí,
d'una destinació clara i precisa
que us deixi esperar un mínim descans.


Espera que us manté el mateix camí,
entregats a un llunyà horitzó, oblidant
la vela, el vent, seguint a la deriva.

dijous, 2 d’agost del 2012

Cos


El cos no és pas aquest receptacle
on em conec a força de costum;
ni aquella imatge que sempre s’esmuny
de sí mateixa quan es copsa en l'acte

d'allò que vol conèixer, implacable,
i que consciència volen dir-ne alguns.
No és pas, el cos, transcendència, ni fum,
ni esperit o alcohol; no és sublimable

el cos, tampoc se'n poden fer perfums
ni essències, fusta o matèria; ni pes
o límits se n'obtenen si no es gosa, amb

l'altre, trencar-ne el repòs, el seu rumb...
El cos no és res del que en pugui dir "és"
i afegir-hi al darrera una altre cosa.


Amb la serenitat que el temps comporta
hom es mira aquells textos menyspreats,
altres moments, quan la seguretat
que da la joventut ens negà el rostre

de patiment de l'autor que s'adona
del buit que, davant seu, ha d'emplenar
tot sabent que ningú contestarà
al seu reclam, i hom, deia, es troba

pres per la soledat decebedora amb
que topà, ell, la primera vegada
que intentà fer de la idea una acció,

i comprèn que no pot pas llegir l'altre
sense implicar-se en el món en que es mora,
ni els problemes que volten a l'autor.

Mes,
qui pogués sapiguer el dolor que amaga,
en la necessitat d'escriure l'obra,
l'autor que persevera en la creació!