dimecres, 15 d’agost del 2012

Polititzar l'art

Dios, que hace eternas las almas de los niños
que destrozarán las bombas y el napalm.
Silvio Rodríguez, La família, la propiedad privada y el amor
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEghvqUOJy-Pvnn_XZFdx1JOXYIvD_07Aeck_i8n7WacK7zWooio8BTLorIDOxIgdUyO1w6VDWzcYzbIMGejyZFx-X0HNfarDm-lgeRWwo1ZbVrSm9sCcj69QCuxhqxtbkZJrm50B0Zwb1k/s1600/ROGER+FENTON+-+EL+VALLE+DE+LA+SOMBRA+DE+LA+MUERTE.jpg


                                      Va ser ahir. El Sol, si és que era Sol,
                                      els marcà el territori amb l'immens buit
                                      de la soledat, privant de sentit
                                      a la presència, dada pel dolor,


d'uns cossos que es sabien ser pel plor
incandescent d’un núvol construït
per fer néixer el Sol de la terra, gris
pel fum que ajunta la llum amb la mort.

I els gemecs angoixants 
                                    [d’aquells infants
mutilats s’apagaren en l’oblit
que buidà la presència del seu cos.





Així, tranquil, a la butaca estant,
l’escriptor compromès en feu un trist
sonet, mesurat, per vendre sa mort.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada