La risa de un vaso sobre una mesa,
la impaciencia de un atardecer,
la luz escondida entre los umbrales
de una casa ausente de todo don.
el grito irresistible de la angustia,
el silencio, el olvido y el perdón.
la eterna circunstancia y la pérdida
de sí; el uso de la asonancia.
un año, seis meses, cuatro semanas;
todo él un tiempo de más; un instante
de lujo, el gozo de la amistad.
Un ruido entre los muros, una leve
queja, una cebolla mal cortada,
una constante pérdida de agua.
Un cuadro en el desván, el comedor
o la alcoba; una discusión
a deshora, una disputa a tiempo.
Un litro de cerveza, una cayena.
La misma melodía, el mismo bar.
Un salto, una cama y un graznido.
Jardinería de defensa y píxels.
Un abrazo, un llanto y un tal vez.
La blasfemia que mueve nuestro ser
junto a la redención de un encuentro
azaroso que aún nos arrastra a todos.
Qué no nos va a quedar de la vida?
Qué va a perderse en la tierra y el mar?
El viento sigue rasgando la arena
que, juntos, hemos ido acumulando.
Qué quedará de la cima alcanzada?
El humus, la materia primordial,
que otra vez volverá a ser... sin sernos.
Esclarir, per no dur a equívocs, que en aquest blog s'hi penjen, generalment, exercitacions de métrica o estil més que no pas poemes acabats i arrodonits. ¿Què millor per a algú que intenta escriure que compartir l'aprenentatge?
dilluns, 29 de desembre del 2014
dimarts, 12 d’agost del 2014
Res
Aquesta terra vella,
mal trescada
i nua com una casa
ensulsiada,
lleva dels meus peus
l'estranya penúria
que habità, temps
ençà, la meva última
esperança de trobar
de nou un traç
que guiï l'obra que
em brolla les mans.
El meu avi no hi és;
la sorra calla
com un femer de
vides inviables
que emmagatzema
totes les podrides
voluntats d'hores
últimes tranquil·les,
i la groguenca llum
d'un vell safreig
deixa entreveure el
poc que encara m'és.
Es plena nit, i els
somnis de gran home
van marxar amb ell,
traspassant les llimones,
per damunt dels
xiprers, amb els rosers
i la infància, els
geranis i els trongers,
van marxar amb ell
sens deixar-me cap rastre.
Es plena nit, i
aquesta terra aspre
em lleva d'entre els
peus l'última por
amb la que encara
podia saber qui sóc.
Traducción:
COSA (Res también traduce, más usualmente, "nada")
Traducción:
COSA (Res también traduce, más usualmente, "nada")
Este terreno viejo,
mal obrado y
nudo como una casa
abandonada
leva de mis pies la
extraña penuria
que habitó, tiempo
atrás, mi más última
esperanza de
encontrar un nuevo trazo
que guié la obra
que emana mis manos.
Mi abuelo no está;
la arena calla
como un estercolero
de inviables vidas
que almacena todas
las podridas
voluntades de horas
últimas tranquilas,
y la amarilla luz de
un viejo lavadero
deja entrever lo
poco que aún me es.
Es plena noche, y
los sueños de gran hombre,
se fueron con él,
cruzando limones,
por encima el
ciprés, con los rosales
y la infancia, el
naranjo y los geranios,
se fueron con él,
sin dejar ningún rastro.
Es plena noche, y
esta tierra bronca
quita de entre mis
pies aquel último miedo
con el que aún
podría saber quien soy.divendres, 11 de juliol del 2014
Como el pintor al manzano (ut pictura poiesis)
De su rostro, sus rasgos, prenden versos
qual días cuelgan de un vivir finito;
fruto grácil al sol suyo dispuesto,
luz mirada mirándose el ser visto
del don que entre las ramas de sus gestos
se alza hacia el cielo de su frágil instinto.
Los frutos de su tez, ¿cómo cogerlos?
Verlos crecer silvestres y furtivos...
¿Y cómo no dejarlos madurar?,
¿ y cómo resistirse a, de tomarlos,
el deseo? Y vivir a su lado,
¿cómo?, ¿cómo sin el precio a pagar
del miedo a coger verde el fruto dado?
Trazaré, en la distancia, su versar.
"El manzano, 1912", Gustav Klimt
dimarts, 1 de juliol del 2014
Capitalismo (introducción a la tendencia a la baja de la cuota de beneficio)
Te escribiré un estúpido soneto
con cuatro versos bien metrados, justos
y rimados; redondos pero insulsos,
perfectos y acabados pero huecos.
Con un lenguaje llano, claro y neto,
dibujaré una imagen a tu gusto
y a hurtadillas, como creo justo,
te diré qué vivir es el correcto:
Te enseñaré, de aquello cotidiano,
la belleza, y a no querer cambiar
nunca lo dado; o te instigaré a
no admitir la injusticia y a mi lado,
contra lo impuesto, uno y otro, luchar;
o, más aún, envelesado, cantaré
tu rostro como un fruto madurando,
tus ojos como luces, como el mar,
tu vida como un sueño que amaré.
Sólo para que aplaudas tu mi verso;
tu, cualquiera que aplauda, sea con gusto o
sin él, pero que apluada mi augusto
cantar, mi tan forzado y burdo gesto.
Y, si es conveniente, todo el texto
cambiaré para huir de tu disgusto,
no importándonos ya este verso absurdo,
ni tu, ni yo -tan futil y concreto-,
si no un abstracto reconocimiento,
que satisfaga así mi identidad,
sin ser nunca por nadie satisfecho,
que me obligue de nuevo a demostrar
el mérito adquirido por momentos
hasta que ante otro deba actuar.
con cuatro versos bien metrados, justos
y rimados; redondos pero insulsos,
perfectos y acabados pero huecos.
Con un lenguaje llano, claro y neto,
dibujaré una imagen a tu gusto
y a hurtadillas, como creo justo,
te diré qué vivir es el correcto:
Te enseñaré, de aquello cotidiano,
la belleza, y a no querer cambiar
nunca lo dado; o te instigaré a
no admitir la injusticia y a mi lado,
contra lo impuesto, uno y otro, luchar;
o, más aún, envelesado, cantaré
tu rostro como un fruto madurando,
tus ojos como luces, como el mar,
tu vida como un sueño que amaré.
Sólo para que aplaudas tu mi verso;
tu, cualquiera que aplauda, sea con gusto o
sin él, pero que apluada mi augusto
cantar, mi tan forzado y burdo gesto.
Y, si es conveniente, todo el texto
cambiaré para huir de tu disgusto,
no importándonos ya este verso absurdo,
ni tu, ni yo -tan futil y concreto-,
si no un abstracto reconocimiento,
que satisfaga así mi identidad,
sin ser nunca por nadie satisfecho,
que me obligue de nuevo a demostrar
el mérito adquirido por momentos
hasta que ante otro deba actuar.
dimarts, 27 de maig del 2014
Breve muestra del romanticismo del s. XXI
Luz
no quise tener más que aquella que me dabas,
quebrada entre el hastío y la inercía de vivir.
Sueño,
quizás tu noche pudo cobrárselo en mi cama
en la ausencia de un pulso que no pude sentir.
Trazos perdidos trazando ciudades distantes y ajenas a un mundo sin ti;
vidas perdidas, negadas, fingidas, mas nunca queridas lejanas a ti...
A ti, que eres el son de mi mañana;
a ti, que si no estás yo no soy nada;
a ti, que eres la red de mis ensueños;
a ti, que eres la voz de mis deseos;
a ti, teclado y mano de mis dedos;
a ti, luz, píxel, fuerza de mi alma;
a ti, mi emoticono, mi esperanza;
a ti, perfil amado que me guías
entre fotos y falsas compañías;
a ti, falta de amigos y familia;
a ti, fruto de toda mi apatía;
a ti y a tus enlaces sin paisajes;
a ti, que Schlegel te nombró distante;
a ti, ficción virtual de mis amantes;
a ti, descarga de todas mis filias;
a ti, fuente de mi filmografía;
a ti, mi ordenador, mi salvación,
mi única ventana al exterior.
A ti, absurda apertura de la mónada,
plástico y piel de mi pasado;
a ti, mi e-mail, mi facebook, mi blogspot,
a ti, último sentido, último mundo,
INTERNET,
a ti, a quien nunca había escrito una canción,
te canto solo, encerrado en mi habitación.
no quise tener más que aquella que me dabas,
quebrada entre el hastío y la inercía de vivir.
Sueño,
quizás tu noche pudo cobrárselo en mi cama
en la ausencia de un pulso que no pude sentir.
Trazos perdidos trazando ciudades distantes y ajenas a un mundo sin ti;
vidas perdidas, negadas, fingidas, mas nunca queridas lejanas a ti...
A ti, que eres el son de mi mañana;
a ti, que si no estás yo no soy nada;
a ti, que eres la red de mis ensueños;
a ti, que eres la voz de mis deseos;
a ti, teclado y mano de mis dedos;
a ti, luz, píxel, fuerza de mi alma;
a ti, mi emoticono, mi esperanza;
a ti, perfil amado que me guías
entre fotos y falsas compañías;
a ti, falta de amigos y familia;
a ti, fruto de toda mi apatía;
a ti y a tus enlaces sin paisajes;
a ti, que Schlegel te nombró distante;
a ti, ficción virtual de mis amantes;
a ti, descarga de todas mis filias;
a ti, fuente de mi filmografía;
a ti, mi ordenador, mi salvación,
mi única ventana al exterior.
A ti, absurda apertura de la mónada,
plástico y piel de mi pasado;
a ti, mi e-mail, mi facebook, mi blogspot,
a ti, último sentido, último mundo,
INTERNET,
a ti, a quien nunca había escrito una canción,
te canto solo, encerrado en mi habitación.
divendres, 23 de maig del 2014
El Subjecte, que voldría que el món tot fos subjecte, es sorprén seduït pel mateix.
El sujeto sólo puede desear, sólo el objeto puede seducir
Jean Baudrillard, Las estrategias fatales
Sobre el perfum d'un passat oblidat
resta l'atzur que embolcallà la nit
temuda en que ens perdérem, i el neguit
de no tornar a tocar aquell mirar
que en altres temps fou foc,deu de l'embriac
foll que dictava al meu cos el delit
seductor de l'objecte escindit
entre el tenir o el ser una voluntat.
Se'ns clou ja sa v'ritat entre la imatge
d'una perfecte descripció que ens nega'l
misteri desvetllant-lo, coneguent-lo,
atrapant-lo, entregant-lo al saber-lo
determinat per l'últim abordatge
d'un subjecte que ho vol tot sent subjecte.
diumenge, 18 de maig del 2014
A los progenitores (los nuestros, los suyos, los que seremos...)
A Ariel, Laura, Mikel y los demás partícipes del colectivo "Gilles de Rai"
¿No lo veis?
¿No quereis
comprenderlo?,
Ahora ya lo habeis
echado todo a perder.
Veníamos sin rabia,
sin ira, sin ansias, sin prisas, sin miedos, sin lutos, sin
[sueños, sin rumbos, sin dudas, sin mundos, sin luchas, sin celos, sin
[fiestas, sin premios, sin fuerza alguna que poderos imponer.
[sueños, sin rumbos, sin dudas, sin mundos, sin luchas, sin celos, sin
[fiestas, sin premios, sin fuerza alguna que poderos imponer.
Veníamos con los
ojos abiertos a la luz,
con la piel
implorándoos un abrazo,
con el dolor y el
llanto del primer respirar,
y el placer y la
risa del primer balbuceo.
Veníamos con el
cuerpo abierto de par en par,
Y ahora ya lo habeis
echado todo a perder.
No os pedíamos más
que un cuerpo y vosotros nos disteis un futuro, un sentido,
[un apoyo, un camino, un elogio, un destino, un alivio,
[un apoyo, un camino, un elogio, un destino, un alivio,
¡una libertad!
y lo echasteis todo a perder.
dimarts, 25 de març del 2014
Límites
Deja esta noche encendidas las luces;
no temas, ya, que ahuyenten el dolor
de la materia naciente. Sin voz,
deja que todo, su lugar, ocupe,
y da descanso a los cuerpos que nucen
los llantos angustiados de tu amor.
Nunca hallarás, así, la producción;
dándole un nombre al mal que seduces.
Deja que el gozo invada tu daño;
no reduzcas tu cuerpo a tu piel;
no exijas luz sin sombra, pan sin cruz;
entrega a la distancia el olvidado
sueño que te trazó este papel.
No te permitas seguir siendo tu.
no temas, ya, que ahuyenten el dolor
de la materia naciente. Sin voz,
deja que todo, su lugar, ocupe,
y da descanso a los cuerpos que nucen
los llantos angustiados de tu amor.
Nunca hallarás, así, la producción;
dándole un nombre al mal que seduces.
Deja que el gozo invada tu daño;
no reduzcas tu cuerpo a tu piel;
no exijas luz sin sombra, pan sin cruz;
entrega a la distancia el olvidado
sueño que te trazó este papel.
No te permitas seguir siendo tu.
dimarts, 11 de febrer del 2014
Producció
Abraçar-se de nou a l'absencia d'un
cos que altrhora se't daba;
dibuixar sobre seu les porcions d'uns
camins que no recordaves;
buscar altre cop el planell on traçares
els destins del dessig,
i deixar que s'esborri la materia que
limita el teu cos.
dilluns, 3 de febrer del 2014
Memòria de l'exposició "Les estretègies fatals, Vol. 1. Masses" del colectiu "Sent i Crea projectes"
Permeteu-me alterar, aquest cop, la naturalesa del blog; abandonaré per un moment el vers per parlar-vos d'una exposició a la qual em van convidar a participar.
Partint de l'obra de Jean Baudrillard "Las estrategias fatales", el col·lectiu "Sent i crea projectes" (del qual en sóc partícip) va organitzar una exposició molt interessant on trobàvem entre-barrejades diferents formes artístiques (des de la performance fins al disseny de roba, passant per l'art multimèdia, el fotomuntatge o el relat curt).
Al final d'aquest post trobareu un enllaç d'on descarregar-vos la memòria de l'exposició. També afegeixo l'enllaç d'un vídeo del youtube on podeu veure un muntatge amb imatges de totes les obres que s'hi van exposar i desenvolupar.
A banda d'agrair la bona feina i el bon tarannà del seu curador, Jonathan Elbaz, cal fer especial esment a l'obra que, conjuntament amb Montserrat Cosidó, varen proposar com a part de l'exposició: "El laberint contemporani".
En aquesta instalació ens trobem amb un efímer laberint, de murs gairebé inexistents, traçat amb cinta-aïllant. Aquesta manca de límits sembla indicar-nos que el laberint ja no és un espai inusual de perdició en el que hom es baralla per sapiguer trobar la solució a l'enigma que permetrà la seva sortida. El laberint, absent de murs, és ara la nostra pròpia experiència cotidiana; aquest comú viure nostre en el que constantment se'ns ofereixen sortides a través d'objectes, projectes de vida o autocreacions d'identitat que han de buscar el seu reconeixement entre les masses i les cosses per tal de poder habitar, amb pau i tranquil·litat, el laberint. L'enigma, doncs, ja no respon a la necessitat de fugir del recinte en el que hom es troba presoner, sinó a la necessitat de trobar un espai en el qual viure-hi còmodament.
"Construeix-te una identitat a mida" en lloc de "coneix-te a tu mateix", i "tot com a objecte que et reclama" enlloc de "tot en la justa mesura"; aquestes podrien ser les paraules que formessin part d'aquest nou enigma i que donguessin naixement al nou temple de Delfos de la religió contemporània. Però la paraula no pot ser, en el món del fetitxisme de l'ús descrit per Baudrillard, el vehicle adequat per a la transmissió de l'enigma; al seu lloc hi trobem un mirall que ens recorda: "me necesitas", manifestant-nos, així, a través d'un sol objecte les preguntes que el nou Apol·lo ens dirigeix. Cert que encara hi resten dues paraules, però aquestes no afegeixen cap informació a l'objecte, tot just posen de manifest allò que, diàriament, se'ns expressa davant seu.
Aquest mirall ens el trobem al centre del laberint; un centre que, si bé en altres temps fou l'espai pel qual entrava la llum al complex laberíntic -una terrassa, un petit jardí, una glorieta, un fragment d'aire lliure, de cel obert-, ara se'ns mostra negra, tancat (el delimiten els quatre únics murs reals que formen part de l'instalació), amb les tres parets no ocupades pel mirall saturades d'imatges i cites de Baudrillard. La dualitat regna en aquest centre privat i particular del "jo" contemporani, ocult a la llum comuna: El coneixement, on se'ns ofereixen promeses de sortides inexistents que ens endinsen al cor de la impossible construcció; i el desig, on se'ns recorda, per exemple, que "l'amor neix de la destrucció de les formes rituals", mentre se'ns ensenya la dona pura de l'ideal reneixentista seccionada en diversos fragments i embolcallada amb l'horror de la indefinició i el reclam constant de l'estranyesa. Les relacions estàtiques de la tradició s'han trancat i, en lloc de buscar o intentar crear nous nexes, l'altre se'ns amaga entre l'impuls seductor dels objectes i l'inseguretat que comporta allò que ens és desconegut.
També cal destacar la clara obra "Locus amoenus" de Manel Bayo: Un vídeo-joc en el qual esdevenim observadors omniscients de les lluites mortals i els amors inter-religiosos entre jueus, musulmans i cristians (suposadament laics). Com a bon Déu del món contemporani, el jugador només pot actuar damunt d'alguns indicadors que estableixen el nombre de fills màxim que poden tenir els membres de cada comunitat, l'inici de l'edat reproductiva, l'esperança de vida, la capacitat econòmica, etc. Dit d'una altra manera, el director tan sols pot intercedir sobre les estadístiques clàssiques del que Foucault anomena biopoder. A través d'aquest enllaç podeu accedir-hi: http://manelbayo.com/locus/locus.html
No m'allargaré més, tan sols dir que, encara que parli especialment d'aquestes dues obres, les altres no deixen de ser igualment meritòries. Certament, fou una molt digna exposició que es portà a terme al centre cívic de la Barceloneta. Espero que pugueu gaudir-la amb la memòria i el vídeo que us adjunto, ara que ja s'ha acabat:
Memoria: http://www.4shared.com/office/ofbD_GCoba/LES_ESTRATGIES_FATALS_-Masses-.html
Video: http://www.youtube.com/watch?v=OMvBmPMfOto&feature=youtu.be
Partint de l'obra de Jean Baudrillard "Las estrategias fatales", el col·lectiu "Sent i crea projectes" (del qual en sóc partícip) va organitzar una exposició molt interessant on trobàvem entre-barrejades diferents formes artístiques (des de la performance fins al disseny de roba, passant per l'art multimèdia, el fotomuntatge o el relat curt).
Al final d'aquest post trobareu un enllaç d'on descarregar-vos la memòria de l'exposició. També afegeixo l'enllaç d'un vídeo del youtube on podeu veure un muntatge amb imatges de totes les obres que s'hi van exposar i desenvolupar.
A banda d'agrair la bona feina i el bon tarannà del seu curador, Jonathan Elbaz, cal fer especial esment a l'obra que, conjuntament amb Montserrat Cosidó, varen proposar com a part de l'exposició: "El laberint contemporani".
En aquesta instalació ens trobem amb un efímer laberint, de murs gairebé inexistents, traçat amb cinta-aïllant. Aquesta manca de límits sembla indicar-nos que el laberint ja no és un espai inusual de perdició en el que hom es baralla per sapiguer trobar la solució a l'enigma que permetrà la seva sortida. El laberint, absent de murs, és ara la nostra pròpia experiència cotidiana; aquest comú viure nostre en el que constantment se'ns ofereixen sortides a través d'objectes, projectes de vida o autocreacions d'identitat que han de buscar el seu reconeixement entre les masses i les cosses per tal de poder habitar, amb pau i tranquil·litat, el laberint. L'enigma, doncs, ja no respon a la necessitat de fugir del recinte en el que hom es troba presoner, sinó a la necessitat de trobar un espai en el qual viure-hi còmodament.
"Construeix-te una identitat a mida" en lloc de "coneix-te a tu mateix", i "tot com a objecte que et reclama" enlloc de "tot en la justa mesura"; aquestes podrien ser les paraules que formessin part d'aquest nou enigma i que donguessin naixement al nou temple de Delfos de la religió contemporània. Però la paraula no pot ser, en el món del fetitxisme de l'ús descrit per Baudrillard, el vehicle adequat per a la transmissió de l'enigma; al seu lloc hi trobem un mirall que ens recorda: "me necesitas", manifestant-nos, així, a través d'un sol objecte les preguntes que el nou Apol·lo ens dirigeix. Cert que encara hi resten dues paraules, però aquestes no afegeixen cap informació a l'objecte, tot just posen de manifest allò que, diàriament, se'ns expressa davant seu.
Aquest mirall ens el trobem al centre del laberint; un centre que, si bé en altres temps fou l'espai pel qual entrava la llum al complex laberíntic -una terrassa, un petit jardí, una glorieta, un fragment d'aire lliure, de cel obert-, ara se'ns mostra negra, tancat (el delimiten els quatre únics murs reals que formen part de l'instalació), amb les tres parets no ocupades pel mirall saturades d'imatges i cites de Baudrillard. La dualitat regna en aquest centre privat i particular del "jo" contemporani, ocult a la llum comuna: El coneixement, on se'ns ofereixen promeses de sortides inexistents que ens endinsen al cor de la impossible construcció; i el desig, on se'ns recorda, per exemple, que "l'amor neix de la destrucció de les formes rituals", mentre se'ns ensenya la dona pura de l'ideal reneixentista seccionada en diversos fragments i embolcallada amb l'horror de la indefinició i el reclam constant de l'estranyesa. Les relacions estàtiques de la tradició s'han trancat i, en lloc de buscar o intentar crear nous nexes, l'altre se'ns amaga entre l'impuls seductor dels objectes i l'inseguretat que comporta allò que ens és desconegut.
També cal destacar la clara obra "Locus amoenus" de Manel Bayo: Un vídeo-joc en el qual esdevenim observadors omniscients de les lluites mortals i els amors inter-religiosos entre jueus, musulmans i cristians (suposadament laics). Com a bon Déu del món contemporani, el jugador només pot actuar damunt d'alguns indicadors que estableixen el nombre de fills màxim que poden tenir els membres de cada comunitat, l'inici de l'edat reproductiva, l'esperança de vida, la capacitat econòmica, etc. Dit d'una altra manera, el director tan sols pot intercedir sobre les estadístiques clàssiques del que Foucault anomena biopoder. A través d'aquest enllaç podeu accedir-hi: http://manelbayo.com/locus/locus.html
No m'allargaré més, tan sols dir que, encara que parli especialment d'aquestes dues obres, les altres no deixen de ser igualment meritòries. Certament, fou una molt digna exposició que es portà a terme al centre cívic de la Barceloneta. Espero que pugueu gaudir-la amb la memòria i el vídeo que us adjunto, ara que ja s'ha acabat:
Memoria: http://www.4shared.com/office/ofbD_GCoba/LES_ESTRATGIES_FATALS_-Masses-.html
Video: http://www.youtube.com/watch?v=OMvBmPMfOto&feature=youtu.be
diumenge, 19 de gener del 2014
Imagenes
"No parece importarle demasiado que se trate de una invención. Lo que le irrita son las <imágenes>, como él dice, que Carl le ha dejado en la cabeza. Las imágenes son reales aunque la historia entera sea falsa."
Henry Miller, Trópico de cáncer
Llegaron poco a poco; sin permiso
fueron entrando, invadiendo el lugar
que ahora ocupan. Donde había mar,
múltiple luz, surgió un molde sumiso.
Ataron a este cuerpo, tan distinto a
lo que es, un placer sin fecundar
que silenció todo el riesgo de amar.
Brillo apagando el tacto y el oído.
Borraron, sus imágenes, los mapas
y las líneas que trazan tus adentros.
Sus fotogramas fueron tu mirar
la cercanía de una piel; negada
ya cualquier otredad, no distinguiendo
el hacerse una paja del follar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)