La nit s'escapa, lentament, pels solcs
de la persiana que embolcalla el llit
on jeu l'amada, exhausta pel neguit
de sapiguer-se altre cop tots sols,
l'un sense l'altre, tornant a ser dos;
melangiosos encara del desig
que els bellugava en el plaer compartit
amb els llençols que ara amaguen son cos.
Tem no poder-lo tornar a veure més,
i l'angoixa emplena les estances
que'ls van unir; el mirall gebra un crit
sobre les branques dels plors que es lleganyen
mentre es glaça la sang. Sense res més,
deixerà que s'ho endugui tot l'oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada