D'aurees idees la ment construïda,
sobre argentada espatlla reposant;
desig de clara puresa que albira
la deixadesa del ferro i el fang
que el sustenten; pretén ser, ell sol, la vida
d'immaculat que es veu en son mirar,
serva en son interior la melangia
de sapiguerse perenne o immortal.
P'rò el roc que ve de fora és ell mateix
i s'esllavissa pel torrent a baix,
cap a sí, contra sí, ell mateix caiguent.
Els peus de llot s'esmicolen deixant
l'argentat cos a l'auspici del vent:
el fill de l'home, a l'home, entregat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada