A aquells que han sentit, algun cop, la necessitat de migrar.
Sota els solcs de la vida, tot, trencat
lentament, pels plors d’aigües transvasades
-netes, doncs, de les humils esperances
de fer créixer brots sembrats per ses mans
allí on reberen vida, anys enllà-
el parlar dissol les llavors somniades
pel repòs del descans de les recances.
Car, mentre el dolor s’omple amb el fals guany
del fer brotar a terra estranya; les capces
dels antics licors neguen el callar
que altri cop enlairà, sent temps dels pares,
el terreny sobre on se’ns mostren forçades
altres pors que no arriben a ser pas
fruit d’una altre por que ens mena les branques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada