Esperança

Sobre el brollar del mar vetlla el roig llagrimall
que da forma al mirar de tot ull que a ell s'atansa;
trepa el dolor a sa estança, entre els rocalls que banya,
amb humitat estranya, el seu balancejar.


Perdura l'oceà, impertorbable, el desgast
que acumula el passat, el record, malaurança
d'un oblit -esperança- que mai s'oblidara,
nuant-nos a la volença de volguer-se oblidar.


Erosiona les roques amb l'ímpetu ferotge
de l'ira acumulada en sa profunditat,
pren domini a la terra, vol créixer més enllà


de sons límits: Fracàs; espera tenir calma,
vol viure s'últim pas, no s'arrisca en l'oratge
-por de morir amb el guany-, no pot concloure s'obra.