Quin crim feixuc ens reprèn
l'esperança
de trobar un altre cop l'oblit que ens guia,
inevitable, vers la melangia
de tornar a ser el que ser no es recordava?
Quina culpa manté aquesta distància
que ens permet dir "unitat", "tres",
"companyia",
que ens permet la consciència, la mentida
de veure's, lluny de l'altre, com un altre?
Què nega el cos? Quin pes o quin dolor ens
el nega? Què el nega amb tanta insistència
que el fa brollar en la impossibilitat
de negar-lo?... Aquest cos que mai no som,
que sempre està siguent tots -immanència-;
que ens és malgrat conscientment ser negat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada